lunes, 1 de junio de 2009

No llencis les cartes d'amor - Joan Margarit

(Antoni Tàpies, El lector final. La carta, 1950)



NO LLENCIS LES CARTES D’AMOR

Elles no t’abandonaran.
Passarà el temps, s’esborrarà el desig
-aquesta fletxa d’ombra-
i els rostres sensuals, intel•ligents, bellíssims,
s’ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit



Traducción:

NO TIRES LAS CARTAS DE AMOR

Ellas no te abandonarán.
El tiempo pasará, se borrará el deseo
-esta flecha de sombra-
y los sensuales rostros, bellos e inteligentes,
se ocultarán en ti, al fondo de un espejo.
Caerán los años. Te cansarán los libros.
Descenderás aún más
e, incluso, perderás la poesía.
El ruido de ciudad en los cristales
acabará por ser tu única música,
y las cartas de amor que habrás guardado
serán tu última literatura.

5 comentarios:

М∆RI∆И dijo...

Hola guapa, tens un blog ple de poemes preciosos... sempre has tingut màgia per escriure'n trobo a faltar el teus muassssssssssssss

Luna Azul dijo...

Nunca las tiraría, pasase lo que pasase, ni tan siquiera las fotos, las quitaría de la vista, eso sí.
Muxu bat.

ybris dijo...

Exacto y emocionante Margarit.
Ojalá sean las cartas de amor la última literatura que entibie nuestro final tras tantos abandonos.

Besos.

lemoinestar dijo...

MARIAN,
¡Quina alegria veure't per aquí! benvinguda tant al blog com al mon de la blogosfera... I no, els meus poemes mai tingut prou interès per ser publicats... amés amés en considero més de prosa que no pas de vers, però de totes maneres, moltes gràcies per creureu.
Ens seguim llegint i espero que ara no ens perdem la pista.
Un gran petó

Luna Azul,
haces muy bien, mi niña, me has hecho pensar en aquello de que "aunque ya nada pueda devolver el esplendor a la hierba, la gloria a las flores, no hay que afligirsse, porque siempre la belleza persiste en el recuerdo", esas cartas son precisamente la prueba de ello.
Una abraçada.

Ybris,
Ellas siempre están allí, si hemos tenido la valentia de conservarlas.
Besos.

No creas, nunca creas dijo...

¿Por qué será nuestra última literatura? ¿Será que se querrá recordar que alguna vez se sintió?